Quan els silencis dolen

Era un concert íntim. Una sala petita amb pati de butaques que grinyolava cada cop que algú ocupava el seu seient. L'obscuritat acompanyava les escenes i només les notes armonitzades d'un piano i una guitarra trencaven l'horrible secret de la realitat exterior. Quasi dues hores aïllats del món, sentint sols les melodies tendres i colpidores que ens permetien d'experimentar l'èmfasi de les diverses sensacions cercades molt més proper. Dins aquesta atmosfera personal i gairebé impúdica, els silencis també sonaven i retreien el més fosc d'un mateix. Quantes mentides vestides de veritats! Els silencis feien caure les màscares més adherides als rostres immaculats que desfilaven altius i orgullosos dels propis actes, fingint un pentiment superat que ni tan sols ha començat. Tot allò, restar en silenci, suposava morir una mica. 

Gràcies

És sempre amb la claror del nou dia que les sentors renovades fan esdevenir qualsevol caràcter agri en la dolçor feta persona. Un pensament i una raó, la raó d'escriure sou vosaltres, gràcies, gràcies per mil històries i sentiments a flor de pell, que fan desenvolupar tot un imaginari personal. A vegades, els patiments i els neguits semblen no compensar el vessar cent paraules en un "fol"; altres vegades, la felicitat que eclipsa la visió ens fa creure que no hi ha temps per "perdre" escrivint sobre quelcom que cal viure sense deixar caure cap segon del camió que hi porta a través. Malgrat tot, en estar davant de la puresa immaculada d'un tros en blanc, neix la justificació més taxativa i sincera, i tot sembla adquirir forma concreta: gràcies a l'escriptura per existir.

Són les 8 i ja m'he espinat, aquest matí...

He obert un ull mandrós, aquest matí, que cercava com un condemnat un raig de sol entre la penúria de la foscor que crea aquella manta posada a mode de cortina. Aquest matí ha estat diferent, he despertat amb una sensació de familiaritat, sempre passa, després d'un temps: ha de passar per seguir vivint. Sento una cançó coneguda que m'ha arribat per una via que creia desapareguda, però ara ja no és allò que era, ara la sento enfora i estranya, un poc desconfiada si es vol, no me'n fio… El món ha girat, i tot allò que em feia por que passés, ha passat, portant-me l'agradable sorpresa de sentir-m'hi bé. Aquest matí, he baixat al corral i he contemplat una estona els narcisos preciosos que no surten i les cebes que han arrelat fort a una terra difícil de conquerir, visc de metàfores? Només sé que quan he arrabassat les males herbes que podien fer malbé el creixement dels narcisos, m'he espinat.

Bentornata!

Una arribada sempre és complicada, i només és en aquest punt quan apareix la dèria narradora. El verd d'aquests camps conjuga amb els maons de les mil i una esglésies de la ciutat, i això, si més no, facilita l'avessament al nou entorn. Una de les primeres imatges que vaig enregistrar fou aquella panoràmica que s'oferia esponerosa als meus ulls encara innocents de tanta verdor urbana. Perugia és misteriosa: els racons i passadissos mig soterrats abunden i la vesteixen d'aquest aire de lloc recòndit que té. La boira que cada matí s'instal·la sobre els petits putxets que conformen el seu centre resalta el quadre impressionista resultant. La gent és elegant i els perfums no els són gens forans. La gran fontana del centre atorga una musicalitat a l'escalinata de davant el duomo que, juntament amb les campanes, descriu tot un recorregut melòdic molt atractiu per a les oïdes dels vianants. El petit mercat serveix de pany a una ciutat que conserva encara tota aquella superstició medieval.

Qui té por de T. S. Eliot?

Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l'ànsia que t'ofreno

Feliç qui sap
escriure sempre -i seduir en escriure'l-
com al primer poema

Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol

Feliç qui sap
resseguir un cos,
i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni

Feliç qui sap
anar al mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t'estima

Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria



Marta Pessarrodona; A favor meu, nostre (1981)

El destí atzarós com a antítesi o l'atzar favorable com a eufemisme

A la típica pregunta sobre què odies més en el món, la meva resposta, un verb, sempre és nítidament taxativa: decidir. Els neguits, les cabòries, les menjadesdecap i d'altres problemàtiques cognitives vénen, en definitiva, d'aquí, del fet que sempre hem de decantar-nos cap a un costat o cap a l'altre; és tan guapo veure fluir les coses... Utopia salvatge, d'altra banda! Quan, realment, veiem passar la vida davant dels nostres ulls resistint la sucosa temptació de ficar-li mà, de modelar-la fins a sentir en les nostres mans el seu tacte sinuós, de sentir-nos-en dominadors? Mai. Aquell atzar que sembla la força motriu de l'univers, doncs, no és més que un altre exponent d'arbitrarietat; d'acord, sí, una arbitrarietat més lliure, però només en superfície, de cara a la galeria que en diuen. Ara, en un temps regit per la fluctuació de tots els seus valors, des dels polítics als morals i des dels socials als individuals, aquesta màxima pot servir com a cataplasma, com aquell parxe de puntets vermells que portaves cosit als pantalons d'educació física. És preciós pensar que el xoc atzarós et porta a descobrir noves dimensions inesperadament insòlites, de cara a la galeria, com he dit, perquè, al final, aquell camí tan casual i fortuït te l'has treballat tu, dia a dia, pedra a pedra. Tu estableixes les bases de l'itinerari. No és l'atzar radical qui ho determina, sinó l'atzar ple de causalitat = la casualitat. El poder de decisió és a les antípodes de tot això, som humans i, com a tals, decidim; deixam el camí quitranat, que diu el meu poeta.

M. Soler (Tarragona, 2011)

Elogi d'una hipotètica elegia

Potser, la imaginació i la utopia s'han unit,

forjant una cruel idealització arbitrària.

Tal vegada, són uns ulls selvàtics,

plens de molsa i primavera,

que han despertat tot sentit adormit.

Sorgit de l'inmens no-res,

la sorpresa no té límits i s'estengué

com una tempesta de flames.

D'una revolada, el fruit inconfesable

de la boca desitjosa caigué

ple de maduresa prematura.

I quedí allà, sobre la roca més alta

que el mar, revoltat pel seu desconcert,

havia indultat.

Caspar David Friedrich, Der Mönch am Meer (1809)

Love me or leave me, merci anyway!

Series primavera, 

si no fossis tu. 

Si no fossis tu, l'aleteig de porpra morta deixaria obertes les portes d'un nou paradís. Si no fossis tu, eternes amargors amarades de mel enganyosa relliscarien per sobre la meva pell... Sense ferir. Si no fossis tu, les petites branques naixents estibades de saba nova alegrarien, fervoroses, els braços d'una tendra matinada. Però, si no fossis tu, la vida cremada sota palmeres il·lusòries no hauria gosat atreure la musa.

Jo no seria,

si no fossis tu. 

Blau I, II, III; Joan Miró

Estranya dolçor

Ella s'aixecava molt d'hora, sense necessitat de despertador, perquè sabia que aquell era un acte de redempció per tota la nit espessa que passava. I cada vespre igual, des que ho va saber. Abans, l'arribada de la nit suposava la desesperació, per això es ficava al llit de seguida que podia i confiava en la força poderosa del nou dia que arribava carregat de noves oportunitats. Tot això havia canviat: ara, al matí, ella només mirava el buit, un buit que li suggeria propostes tenebroses o irracionals, però que, per sort, mai arribaven a seduir-la. S'asseia a contemplar la blancor de la paret durant hores i pretenia sincronitzar-hi la seva ment, sense èxit, esclar. I així passava el temps, recreant-se en la seva penositat.

Un dia, en un instant d'aquells que semblen imperceptibles per a gairebé tothom, entengué que la dolcesa pot estar en el racó més lleig de l'univers i que allò que adès ens semblava bell, per ell mateix, tot i que sense adonar-nos, ha anat perdent aquell punt ensucrat fins a esdevenir la més agra de les falses medicines. I és precisament això que li fa conservar la mirada innocent, plena de bondat: poder veure-hi més enllà de les aparences.

                                                 
          Club nàutic des Molinar (Estiu, 2011)

Somiar

Alegres curves que van disenyant camins entretallats per niguls de fum espesseïdors i premonitoris d'un futur incert. Alguna finestra insinuadora i, fins i tot, paisatges clarament delimitats. Al fons de tot, només tu. Però què ets tu? Una ombra d'un sentiment. I què és un sentiment? Quelcom inútil partint del pragmatisme instintiu intrínsec a la condició humana. No sóc humana, idò? No, en aquesta dimensió assolim la condició d'ens abstracte en detriment de la humanitat, per això es veuen les coses més nítides, i això t'agrada. Sí. Puc distingir allò que a la superfície sembla inventat o irreal. I és que ALLÒ són les veritables forces motrius universals, aquelles altruïstes, que treuen el millor de cadascú a canvi de res, que creen vincles i que ens lliguen de tal manera que ens espanten, ens terroritzen, perquè se'ns escapen de les mans i cobren vida, soles. Alguns ens hi aboquem sense contemplar l'abisme que habita als nostres peus, caiguda lliure de la qual sols es pot esperar el més frustrant dels fracassos o el major triomf de la història individual; d'altres ens deixem dur pel vent que les impulsa, intentant, de vegades, obrir portes i finestres per fer-lo córrer al nostre gust, és a dir, oblidant la felicitat en l'inconformisme; i encara uns altres ens tapem els ulls quan podem intuir que ens ronden i ens neguem constantment la seva existència per autoprotegir-nos-en, i és així que ens sumim en la més gran de les pors del món, la por a la felicitat.

És per tot això que és quan dormo que hi veig clar.

          Metamorfosi de Narcís, Salvador Dalí

Itinerari urbà

Detalls des del Grec (Primavera, 2011)

Quan he pujat el primer esglaó que em conduïa a la sortida d'aquella boca infernal, he començat a sentir els senyals indicadors que aquella experiència putrefàctida acabava: una bafarada de perfum, car enmig d'un vendaval de diverses olors d'orí, acompanyada de la cutre melodia de la Lambada anunciaven el principi del fi. Allà, al fons, només el sol.

I ara, havent trepitjat certs moments de felicitat dins d'espais envaïts de decadència i pesadumbror, me n'adono que no vull arribar enlloc, simplement vull viatjar, gaudir del camí. Ni temps enrere ni envant, només romandre en el meu moment, disfrutant, això sí, de totes les petites coses: una sèrie, un museu, una reunió assambleïsta, l'olor d'un llibre nou, llistes i més llistes de feinetes. Em queixo, sí, però és la meva vida, com podria ser d'una altra manera?

Des del balcó només se senten cotxes passar, constantment. A més, la verdor de les fulles dels arbres eclipsen les mínimes espurnes que el sol s'atreveix a regalar a aquesta part de la ciutat. Les motos no es queden curtes, semblen entrenaments oficials les arrencades als semàfors... Jo miro des d'aquí, amb la finestra oberta. M'agrada distingir entre tot el soroll, aquells petits llorets que, segons la teoria d'una servidora, són fruit de la passió desmesurada d'una parelleta enamorada amb ànsies de llibertat (i a on millor que a Barcelona?). Ara ja no, però a la tardor aprofiten que les fulles es prenen vacances, i vénen a recollir trossets de branques d'aquests arbres tan i tan urbans. També, però amb menys freqüència, faig sonar la música a tot volum i obro les finestres de bat en bat, suposo que m'agrada aportar la meva nota a un carrer tan melòdic.

Molts d'anys, Mercè

"No vull dir que la maldat i la perversitat m'acorin; subscric la frase cèlebre: Res del que és humà no m'és estrany. Però la innocència, perquè s'adiu amb una part important del meu temperament, em desarma i m'enamora."

 Mercè Rodoreda (10 d'octubre de 1908 - 13 d'abril de 1983)

Formes

Combinacions sinuoses fruit de l'expressió equilibrada d'una natura juganera? El món és forma, és mogut per la forma i es regeix per aquesta mateixa forma. Quan deixem de creure en un ideal formal i entenem que la simetria és totalment subjectiva? El mateix paisatge ens n'informa: la bellesa és inharmònica.

       
                                     Montjuïc flueix (Primavera, 2012)

Balcons amb gràcia

Un dia molt especial de començaments del mes de juny, era al cor del meu barri preferit de Barcelona. Recordo que baixava caminant tranquil·lament pel carrer Verdi i em deixava perseguir per les ombres que feien els rajos de sol, encara tènues, filtrant-se entre les fulles dels arbres. Distretament, vaig aixecar la vista cap al cel i em vaig adonar que, aquell dia, Gràcia també em feia un regal: els balcons de Verdi vessaven Art.

 

Barcelona als teus peus

Follia

Bones i poètiques tardes!

Ara mateix he tingut la necessitat de penjar aquest poemet de Narcís Comadira (que ahir vàrem comentar a la classe d'Autors coetanis) en el nostre petit bloquet que ningú s'atreveix a cultivar. Tot i que sigui un espai fotogràfic, crec que també hi tenen cabuda altres disciplines artístiques, no? Sigui per la fotografia, sigui per una mica de dèria literària, he trobat que aquest poema hi escau.

Aquí us ho deix,

  Follia 

Per què afegir més desordre a aquest món? 
Jo solament aspiro a donar un poc de forma 
al llenguatge i a la imatge. 
Vana follia, ho sé. I, tanmateix, no paro. 

(Narcís Comadira, 'Llast', Edicions 62.)

Que acabeu de passar un plàcid i assolellat horabaixa!

Barcelona

En diferit. 

I think I like this city!

Barcelona

La Boqueria

Barcelona

Per dintre