divendres, 7 de desembre del 2012

Estranya dolçor

Ella s'aixecava molt d'hora, sense necessitat de despertador, perquè sabia que aquell era un acte de redempció per tota la nit espessa que passava. I cada vespre igual, des que ho va saber. Abans, l'arribada de la nit suposava la desesperació, per això es ficava al llit de seguida que podia i confiava en la força poderosa del nou dia que arribava carregat de noves oportunitats. Tot això havia canviat: ara, al matí, ella només mirava el buit, un buit que li suggeria propostes tenebroses o irracionals, però que, per sort, mai arribaven a seduir-la. S'asseia a contemplar la blancor de la paret durant hores i pretenia sincronitzar-hi la seva ment, sense èxit, esclar. I així passava el temps, recreant-se en la seva penositat.

Un dia, en un instant d'aquells que semblen imperceptibles per a gairebé tothom, entengué que la dolcesa pot estar en el racó més lleig de l'univers i que allò que adès ens semblava bell, per ell mateix, tot i que sense adonar-nos, ha anat perdent aquell punt ensucrat fins a esdevenir la més agra de les falses medicines. I és precisament això que li fa conservar la mirada innocent, plena de bondat: poder veure-hi més enllà de les aparences.


                                                 
          Club nàutic des Molinar (Estiu, 2011)

diumenge, 4 de novembre del 2012

Somiar

Alegres curves que van disenyant camins entretallats per niguls de fum espesseïdors i premonitoris d'un futur incert. Alguna finestra insinuadora i, fins i tot, paisatges clarament delimitats. Al fons de tot, només tu. Però què ets tu? Una ombra d'un sentiment. I què és un sentiment? Quelcom inútil partint del pragmatisme instintiu intrínsec a la condició humana. No sóc humana, idò? No, en aquesta dimensió assolim la condició d'ens abstracte en detriment de la humanitat, per això es veuen les coses més nítides, i això t'agrada. Sí. Puc distingir allò que a la superfície sembla inventat o irreal. I és que ALLÒ són les veritables forces motrius universals, aquelles altruïstes, que treuen el millor de cadascú a canvi de res, que creen vincles i que ens lliguen de tal manera que ens espanten, ens terroritzen, perquè se'ns escapen de les mans i cobren vida, soles. Alguns ens hi aboquem sense contemplar l'abisme que habita als nostres peus, caiguda lliure de la qual sols es pot esperar el més frustrant dels fracassos o el major triomf de la història individual; d'altres ens deixem dur pel vent que les impulsa, intentant, de vegades, obrir portes i finestres per fer-lo córrer al nostre gust, és a dir, oblidant la felicitat en l'inconformisme; i encara uns altres ens tapem els ulls quan podem intuir que ens ronden i ens neguem constantment la seva existència per autoprotegir-nos-en, i és així que ens sumim en la més gran de les pors del món, la por a la felicitat.

És per tot això que és quan dormo que hi veig clar.





          Metamorfosi de Narcís, Salvador Dalí


diumenge, 14 d’octubre del 2012

Itinerari urbà


Detalls des del Grec (Primavera, 2011)

Quan he pujat el primer esglaó que em conduïa a la sortida d'aquella boca infernal, he començat a sentir els senyals indicadors que aquella experiència putrefàctida acabava: una bafarada de perfum, car enmig d'un vendaval de diverses olors d'orí, acompanyada de la cutre melodia de la Lambada anunciaven el principi del fi. Allà, al fons, només el sol.

I ara, havent trepitjat certs moments de felicitat dins d'espais envaïts de decadència i pesadumbror, me n'adono que no vull arribar enlloc, simplement vull viatjar, gaudir del camí. Ni temps enrere ni envant, només romandre en el meu moment, disfrutant, això sí, de totes les petites coses: una sèrie, un museu, una reunió assambleïsta, l'olor d'un llibre nou, llistes i més llistes de feinetes. Em queixo, sí, però és la meva vida, com podria ser d'una altra manera?

Des del balcó només se senten cotxes passar, constantment. A més, la verdor de les fulles dels arbres eclipsen les mínimes espurnes que el sol s'atreveix a regalar a aquesta part de la ciutat. Les motos no es queden curtes, semblen entrenaments oficials les arrencades als semàfors... Jo miro des d'aquí, amb la finestra oberta. M'agrada distingir entre tot el soroll, aquells petits llorets que, segons la teoria d'una servidora, són fruit de la passió desmesurada d'una parelleta enamorada amb ànsies de llibertat (i a on millor que a Barcelona?). Ara ja no, però a la tardor aprofiten que les fulles es prenen vacances, i vénen a recollir trossets de branques d'aquests arbres tan i tan urbans. També, però amb menys freqüència, faig sonar la música a tot volum i obro les finestres de bat en bat, suposo que m'agrada aportar la meva nota a un carrer tan melòdic.


dijous, 11 d’octubre del 2012

Molts d'anys, Mercè


"No vull dir que la maldat i la perversitat m'acorin; subscric la frase cèlebre: Res del que és humà no m'és estrany. Però la innocència, perquè s'adiu amb una part important del meu temperament, em desarma i m'enamora."

 Mercè Rodoreda (10 d'octubre de 1908 - 13 d'abril de 1983)

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Formes

Combinacions sinuoses fruit de l'expressió equilibrada d'una natura juganera? El món és forma, és mogut per la forma i es regeix per aquesta mateixa forma. Quan deixem de creure en un ideal formal i entenem que la simetria és totalment subjectiva? El mateix paisatge ens n'informa: la bellesa és inharmònica.


       
                                     Montjuïc flueix (Primavera, 2012)