divendres, 6 de setembre del 2013

Bentornata!

Una arribada sempre és complicada, i només és en aquest punt quan apareix la dèria narradora. El verd d'aquests camps conjuga amb els maons de les mil i una esglésies de la ciutat, i això, si més no, facilita l'avessament al nou entorn. Una de les primeres imatges que vaig enregistrar fou aquella panoràmica que s'oferia esponerosa als meus ulls encara innocents de tanta verdor urbana. Perugia és misteriosa: els racons i passadissos mig soterrats abunden i la vesteixen d'aquest aire de lloc recòndit que té. La boira que cada matí s'instal·la sobre els petits putxets que conformen el seu centre resalta el quadre impressionista resultant. La gent és elegant i els perfums no els són gens forans. La gran fontana del centre atorga una musicalitat a l'escalinata de davant el duomo que, juntament amb les campanes, descriu tot un recorregut melòdic molt atractiu per a les oïdes dels vianants. El petit mercat serveix de pany a una ciutat que conserva encara tota aquella superstició medieval.





dijous, 30 de maig del 2013

Qui té por de T. S. Eliot?

Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l'ànsia que t'ofreno

Feliç qui sap
escriure sempre -i seduir en escriure'l-
com al primer poema

Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol

Feliç qui sap
resseguir un cos,
i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni

Feliç qui sap
anar al mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t'estima

Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria



Marta Pessarrodona; A favor meu, nostre (1981)

diumenge, 26 de maig del 2013

El destí atzarós com a antítesi o l'atzar favorable com a eufemisme


A la típica pregunta sobre què odies més en el món, la meva resposta, un verb, sempre és nítidament taxativa: decidir. Els neguits, les cabòries, les menjadesdecap i d'altres problemàtiques cognitives vénen, en definitiva, d'aquí, del fet que sempre hem de decantar-nos cap a un costat o cap a l'altre; és tan guapo veure fluir les coses... Utopia salvatge, d'altra banda! Quan, realment, veiem passar la vida davant dels nostres ulls resistint la sucosa temptació de ficar-li mà, de modelar-la fins a sentir en les nostres mans el seu tacte sinuós, de sentir-nos-en dominadors? Mai. Aquell atzar que sembla la força motriu de l'univers, doncs, no és més que un altre exponent d'arbitrarietat; d'acord, sí, una arbitrarietat més lliure, però només en superfície, de cara a la galeria que en diuen. Ara, en un temps regit per la fluctuació de tots els seus valors, des dels polítics als morals i des dels socials als individuals, aquesta màxima pot servir com a cataplasma, com aquell parxe de puntets vermells que portaves cosit als pantalons d'educació física. És preciós pensar que el xoc atzarós et porta a descobrir noves dimensions inesperadament insòlites, de cara a la galeria, com he dit, perquè, al final, aquell camí tan casual i fortuït te l'has treballat tu, dia a dia, pedra a pedra. Tu estableixes les bases de l'itinerari. No és l'atzar radical qui ho determina, sinó l'atzar ple de causalitat = la casualitat. El poder de decisió és a les antípodes de tot això, som humans i, com a tals, decidim; deixam el camí quitranat, que diu el meu poeta.



M. Soler (Tarragona, 2011)

dissabte, 25 de maig del 2013

Elogi d'una hipotètica elegia


Potser, la imaginació i la utopia s'han unit,
forjant una cruel idealització arbitrària.

Tal vegada, són uns ulls selvàtics,
plens de molsa i primavera,
que han despertat tot sentit adormit.

Sorgit de l'inmens no-res,
la sorpresa no té límits i s'estengué
com una tempesta de flames.

D'una revolada, el fruit inconfesable
de la boca desitjosa caigué
ple de maduresa prematura.

I quedí allà, sobre la roca més alta
que el mar, revoltat pel seu desconcert,
havia indultat.




Caspar David Friedrich, Der Mönch am Meer (1809)

diumenge, 24 de febrer del 2013

Love me or leave me, merci anyway!


Series primavera, 
si no fossis tu. 

Si no fossis tu, l'aleteig de porpra morta deixaria obertes les portes d'un nou paradís. Si no fossis tu, eternes amargors amarades de mel enganyosa relliscarien per sobre la meva pell... Sense ferir. Si no fossis tu, les petites branques naixents estibades de saba nova alegrarien, fervoroses, els braços d'una tendra matinada. Però, si no fossis tu, la vida cremada sota palmeres il·lusòries no hauria gosat atreure la musa.

Jo no seria,
si no fossis tu. 






Blau I, II, III; Joan Miró