Gràcies

És sempre amb la claror del nou dia que les sentors renovades fan esdevenir qualsevol caràcter agri en la dolçor feta persona. Un pensament i una raó, la raó d'escriure sou vosaltres, gràcies, gràcies per mil històries i sentiments a flor de pell, que fan desenvolupar tot un imaginari personal. A vegades, els patiments i els neguits semblen no compensar el vessar cent paraules en un "fol"; altres vegades, la felicitat que eclipsa la visió ens fa creure que no hi ha temps per "perdre" escrivint sobre quelcom que cal viure sense deixar caure cap segon del camió que hi porta a través. Malgrat tot, en estar davant de la puresa immaculada d'un tros en blanc, neix la justificació més taxativa i sincera, i tot sembla adquirir forma concreta: gràcies a l'escriptura per existir.

Són les 8 i ja m'he espinat, aquest matí...

He obert un ull mandrós, aquest matí, que cercava com un condemnat un raig de sol entre la penúria de la foscor que crea aquella manta posada a mode de cortina. Aquest matí ha estat diferent, he despertat amb una sensació de familiaritat, sempre passa, després d'un temps: ha de passar per seguir vivint. Sento una cançó coneguda que m'ha arribat per una via que creia desapareguda, però ara ja no és allò que era, ara la sento enfora i estranya, un poc desconfiada si es vol, no me'n fio… El món ha girat, i tot allò que em feia por que passés, ha passat, portant-me l'agradable sorpresa de sentir-m'hi bé. Aquest matí, he baixat al corral i he contemplat una estona els narcisos preciosos que no surten i les cebes que han arrelat fort a una terra difícil de conquerir, visc de metàfores? Només sé que quan he arrabassat les males herbes que podien fer malbé el creixement dels narcisos, m'he espinat.