Alegres curves que van
disenyant camins entretallats per niguls de fum espesseïdors i
premonitoris d'un futur incert. Alguna finestra insinuadora i, fins i
tot, paisatges clarament delimitats. Al fons de tot, només tu. Però
què ets tu? Una ombra d'un sentiment. I què és un sentiment?
Quelcom inútil partint del pragmatisme instintiu intrínsec a la
condició humana. No sóc humana, idò? No, en aquesta dimensió
assolim la condició d'ens abstracte en detriment de la humanitat,
per això es veuen les coses més nítides, i això t'agrada. Sí.
Puc distingir allò que a la superfície sembla inventat o irreal. I
és que ALLÒ són les veritables forces motrius universals, aquelles
altruïstes, que treuen el millor de cadascú a canvi de res, que
creen vincles i que ens lliguen de tal manera que ens espanten, ens
terroritzen, perquè se'ns escapen de les mans i cobren vida, soles.
Alguns ens hi aboquem sense contemplar l'abisme que habita als
nostres peus, caiguda lliure de la qual sols es pot esperar el més
frustrant dels fracassos o el major triomf de la història
individual; d'altres ens deixem dur pel vent que les impulsa,
intentant, de vegades, obrir portes i finestres per fer-lo córrer al
nostre gust, és a dir, oblidant la felicitat en l'inconformisme; i
encara uns altres ens tapem els ulls quan podem intuir que ens ronden
i ens neguem constantment la seva existència per
autoprotegir-nos-en, i és així que ens sumim en la més gran de les
pors del món, la por a la felicitat.
És per tot això
que és quan dormo que hi veig clar.
Metamorfosi de Narcís,
Salvador Dalí