diumenge, 4 de novembre del 2012

Somiar

Alegres curves que van disenyant camins entretallats per niguls de fum espesseïdors i premonitoris d'un futur incert. Alguna finestra insinuadora i, fins i tot, paisatges clarament delimitats. Al fons de tot, només tu. Però què ets tu? Una ombra d'un sentiment. I què és un sentiment? Quelcom inútil partint del pragmatisme instintiu intrínsec a la condició humana. No sóc humana, idò? No, en aquesta dimensió assolim la condició d'ens abstracte en detriment de la humanitat, per això es veuen les coses més nítides, i això t'agrada. Sí. Puc distingir allò que a la superfície sembla inventat o irreal. I és que ALLÒ són les veritables forces motrius universals, aquelles altruïstes, que treuen el millor de cadascú a canvi de res, que creen vincles i que ens lliguen de tal manera que ens espanten, ens terroritzen, perquè se'ns escapen de les mans i cobren vida, soles. Alguns ens hi aboquem sense contemplar l'abisme que habita als nostres peus, caiguda lliure de la qual sols es pot esperar el més frustrant dels fracassos o el major triomf de la història individual; d'altres ens deixem dur pel vent que les impulsa, intentant, de vegades, obrir portes i finestres per fer-lo córrer al nostre gust, és a dir, oblidant la felicitat en l'inconformisme; i encara uns altres ens tapem els ulls quan podem intuir que ens ronden i ens neguem constantment la seva existència per autoprotegir-nos-en, i és així que ens sumim en la més gran de les pors del món, la por a la felicitat.

És per tot això que és quan dormo que hi veig clar.





          Metamorfosi de Narcís, Salvador Dalí