Ella s'aixecava molt d'hora, sense necessitat de despertador, perquè sabia que aquell era un acte de redempció per tota la nit espessa que passava. I cada vespre igual, des que ho va saber. Abans, l'arribada de la nit suposava la desesperació, per això es ficava al llit de seguida que podia i confiava en la força poderosa del nou dia que arribava carregat de noves oportunitats. Tot això havia canviat: ara, al matí, ella només mirava el buit, un buit que li suggeria propostes tenebroses o irracionals, però que, per sort, mai arribaven a seduir-la. S'asseia a contemplar la blancor de la paret durant hores i pretenia sincronitzar-hi la seva ment, sense èxit, esclar. I així passava el temps, recreant-se en la seva penositat.
Un dia, en un instant d'aquells que semblen imperceptibles per a gairebé tothom, entengué que la dolcesa pot estar en el racó més lleig de l'univers i que allò que adès ens semblava bell, per ell mateix, tot i que sense adonar-nos, ha anat perdent aquell punt ensucrat fins a esdevenir la més agra de les falses medicines. I és precisament això que li fa conservar la mirada innocent, plena de bondat: poder veure-hi més enllà de les aparences.
Club nàutic des Molinar (Estiu, 2011)
