Detalls des del Grec (Primavera, 2011)
Quan he pujat el primer
esglaó que em conduïa a la sortida d'aquella boca infernal, he
començat a sentir els senyals indicadors que aquella experiència
putrefàctida acabava: una bafarada de perfum, car enmig d'un vendaval
de diverses olors d'orí, acompanyada de la cutre melodia de la
Lambada anunciaven el principi del fi. Allà, al fons, només el sol.
I ara, havent trepitjat
certs moments de felicitat dins d'espais envaïts de decadència i
pesadumbror, me n'adono que no vull arribar enlloc, simplement vull
viatjar, gaudir del camí. Ni temps enrere ni envant, només
romandre en el meu moment, disfrutant, això sí, de totes les
petites coses: una sèrie, un museu, una reunió assambleïsta,
l'olor d'un llibre nou, llistes i més llistes de feinetes. Em
queixo, sí, però és la meva vida, com podria ser d'una altra
manera?
Des del balcó només se
senten cotxes passar, constantment. A més, la verdor de les fulles
dels arbres eclipsen les mínimes espurnes que el sol s'atreveix a
regalar a aquesta part de la ciutat. Les motos no es queden curtes,
semblen entrenaments oficials les arrencades als semàfors... Jo miro
des d'aquí, amb la finestra oberta. M'agrada distingir entre tot el
soroll, aquells petits llorets que, segons la teoria d'una servidora,
són fruit de la passió desmesurada d'una parelleta enamorada amb
ànsies de llibertat (i a on millor que a Barcelona?). Ara ja no,
però a la tardor aprofiten que les fulles es prenen vacances, i
vénen a recollir trossets de branques d'aquests arbres tan i tan
urbans. També, però amb menys freqüència, faig sonar la música a
tot volum i obro les finestres de bat en bat, suposo que m'agrada
aportar la meva nota a un carrer tan melòdic.
