A la típica pregunta
sobre què odies més en el món, la meva resposta, un verb, sempre
és nítidament taxativa: decidir. Els neguits, les cabòries, les
menjadesdecap i d'altres problemàtiques cognitives vénen, en
definitiva, d'aquí, del fet que sempre hem de decantar-nos cap a un
costat o cap a l'altre; és tan guapo veure fluir les coses... Utopia
salvatge, d'altra banda! Quan, realment, veiem passar la vida davant
dels nostres ulls resistint la sucosa temptació de ficar-li mà, de
modelar-la fins a sentir en les nostres mans el seu tacte sinuós, de
sentir-nos-en dominadors? Mai. Aquell atzar que sembla la força
motriu de l'univers, doncs, no és més que un altre exponent
d'arbitrarietat; d'acord, sí, una arbitrarietat més lliure, però
només en superfície, de cara a la galeria que en diuen. Ara, en un
temps regit per la fluctuació de tots els seus valors, des dels
polítics als morals i des dels socials als individuals, aquesta
màxima pot servir com a
cataplasma, com aquell parxe de puntets vermells que portaves cosit
als pantalons d'educació física. És preciós pensar que el xoc
atzarós et porta a descobrir noves dimensions inesperadament
insòlites, de cara a la galeria, com he dit, perquè, al final,
aquell camí tan casual i fortuït te l'has treballat tu, dia a dia,
pedra a pedra. Tu estableixes les bases de l'itinerari. No és
l'atzar radical qui ho determina, sinó l'atzar ple de causalitat =
la casualitat. El poder de decisió és a les antípodes de tot això,
som humans i, com a tals, decidim; deixam el camí quitranat, que diu el meu poeta.
M. Soler (Tarragona, 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada