Quan els silencis dolen

Era un concert íntim. Una sala petita amb pati de butaques que grinyolava cada cop que algú ocupava el seu seient. L'obscuritat acompanyava les escenes i només les notes armonitzades d'un piano i una guitarra trencaven l'horrible secret de la realitat exterior. Quasi dues hores aïllats del món, sentint sols les melodies tendres i colpidores que ens permetien d'experimentar l'èmfasi de les diverses sensacions cercades molt més proper. Dins aquesta atmosfera personal i gairebé impúdica, els silencis també sonaven i retreien el més fosc d'un mateix. Quantes mentides vestides de veritats! Els silencis feien caure les màscares més adherides als rostres immaculats que desfilaven altius i orgullosos dels propis actes, fingint un pentiment superat que ni tan sols ha començat. Tot allò, restar en silenci, suposava morir una mica.