Qui té por de T. S. Eliot?

Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l'ànsia que t'ofreno

Feliç qui sap
escriure sempre -i seduir en escriure'l-
com al primer poema

Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol

Feliç qui sap
resseguir un cos,
i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni

Feliç qui sap
anar al mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t'estima

Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria



Marta Pessarrodona; A favor meu, nostre (1981)

El destí atzarós com a antítesi o l'atzar favorable com a eufemisme

A la típica pregunta sobre què odies més en el món, la meva resposta, un verb, sempre és nítidament taxativa: decidir. Els neguits, les cabòries, les menjadesdecap i d'altres problemàtiques cognitives vénen, en definitiva, d'aquí, del fet que sempre hem de decantar-nos cap a un costat o cap a l'altre; és tan guapo veure fluir les coses... Utopia salvatge, d'altra banda! Quan, realment, veiem passar la vida davant dels nostres ulls resistint la sucosa temptació de ficar-li mà, de modelar-la fins a sentir en les nostres mans el seu tacte sinuós, de sentir-nos-en dominadors? Mai. Aquell atzar que sembla la força motriu de l'univers, doncs, no és més que un altre exponent d'arbitrarietat; d'acord, sí, una arbitrarietat més lliure, però només en superfície, de cara a la galeria que en diuen. Ara, en un temps regit per la fluctuació de tots els seus valors, des dels polítics als morals i des dels socials als individuals, aquesta màxima pot servir com a cataplasma, com aquell parxe de puntets vermells que portaves cosit als pantalons d'educació física. És preciós pensar que el xoc atzarós et porta a descobrir noves dimensions inesperadament insòlites, de cara a la galeria, com he dit, perquè, al final, aquell camí tan casual i fortuït te l'has treballat tu, dia a dia, pedra a pedra. Tu estableixes les bases de l'itinerari. No és l'atzar radical qui ho determina, sinó l'atzar ple de causalitat = la casualitat. El poder de decisió és a les antípodes de tot això, som humans i, com a tals, decidim; deixam el camí quitranat, que diu el meu poeta.

M. Soler (Tarragona, 2011)

Elogi d'una hipotètica elegia

Potser, la imaginació i la utopia s'han unit,

forjant una cruel idealització arbitrària.

Tal vegada, són uns ulls selvàtics,

plens de molsa i primavera,

que han despertat tot sentit adormit.

Sorgit de l'inmens no-res,

la sorpresa no té límits i s'estengué

com una tempesta de flames.

D'una revolada, el fruit inconfesable

de la boca desitjosa caigué

ple de maduresa prematura.

I quedí allà, sobre la roca més alta

que el mar, revoltat pel seu desconcert,

havia indultat.

Caspar David Friedrich, Der Mönch am Meer (1809)