Una arribada sempre és complicada, i només és en aquest punt quan apareix la dèria narradora. El verd d'aquests camps conjuga amb els maons de les mil i una esglésies de la ciutat, i això, si més no, facilita l'avessament al nou entorn. Una de les primeres imatges que vaig enregistrar fou aquella panoràmica que s'oferia esponerosa als meus ulls encara innocents de tanta verdor urbana. Perugia és misteriosa: els racons i passadissos mig soterrats abunden i la vesteixen d'aquest aire de lloc recòndit que té. La boira que cada matí s'instal·la sobre els petits putxets que conformen el seu centre resalta el quadre impressionista resultant. La gent és elegant i els perfums no els són gens forans. La gran fontana del centre atorga una musicalitat a l'escalinata de davant el duomo que, juntament amb les campanes, descriu tot un recorregut melòdic molt atractiu per a les oïdes dels vianants. El petit mercat serveix de pany a una ciutat que conserva encara tota aquella superstició medieval.

divendres, 6 de setembre del 2013
dijous, 30 de maig del 2013
Qui té por de T. S. Eliot?
Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l'ànsia que t'ofreno
Feliç qui sap
escriure sempre -i seduir en escriure'l-
com al primer poema
Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol
Feliç qui sap
resseguir un cos,
i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni
Feliç qui sap
anar al mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t'estima
Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria
Marta Pessarrodona; A favor meu, nostre (1981)
desitjar un cos
amb l'ànsia que t'ofreno
Feliç qui sap
escriure sempre -i seduir en escriure'l-
com al primer poema
Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol
Feliç qui sap
resseguir un cos,
i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni
Feliç qui sap
anar al mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t'estima
Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria
Marta Pessarrodona; A favor meu, nostre (1981)
diumenge, 26 de maig del 2013
El destí atzarós com a antítesi o l'atzar favorable com a eufemisme
A la típica pregunta
sobre què odies més en el món, la meva resposta, un verb, sempre
és nítidament taxativa: decidir. Els neguits, les cabòries, les
menjadesdecap i d'altres problemàtiques cognitives vénen, en
definitiva, d'aquí, del fet que sempre hem de decantar-nos cap a un
costat o cap a l'altre; és tan guapo veure fluir les coses... Utopia
salvatge, d'altra banda! Quan, realment, veiem passar la vida davant
dels nostres ulls resistint la sucosa temptació de ficar-li mà, de
modelar-la fins a sentir en les nostres mans el seu tacte sinuós, de
sentir-nos-en dominadors? Mai. Aquell atzar que sembla la força
motriu de l'univers, doncs, no és més que un altre exponent
d'arbitrarietat; d'acord, sí, una arbitrarietat més lliure, però
només en superfície, de cara a la galeria que en diuen. Ara, en un
temps regit per la fluctuació de tots els seus valors, des dels
polítics als morals i des dels socials als individuals, aquesta
màxima pot servir com a
cataplasma, com aquell parxe de puntets vermells que portaves cosit
als pantalons d'educació física. És preciós pensar que el xoc
atzarós et porta a descobrir noves dimensions inesperadament
insòlites, de cara a la galeria, com he dit, perquè, al final,
aquell camí tan casual i fortuït te l'has treballat tu, dia a dia,
pedra a pedra. Tu estableixes les bases de l'itinerari. No és
l'atzar radical qui ho determina, sinó l'atzar ple de causalitat =
la casualitat. El poder de decisió és a les antípodes de tot això,
som humans i, com a tals, decidim; deixam el camí quitranat, que diu el meu poeta.
M. Soler (Tarragona, 2011)
dissabte, 25 de maig del 2013
Elogi d'una hipotètica elegia
Potser, la imaginació i la utopia
s'han unit,
forjant una cruel idealització
arbitrària.
Tal vegada, són uns ulls selvàtics,
plens de molsa i primavera,
que han despertat tot sentit adormit.
Sorgit de l'inmens no-res,
la sorpresa no té límits i s'estengué
com una tempesta de flames.
D'una revolada, el fruit inconfesable
de la boca desitjosa caigué
ple de maduresa prematura.
I quedí allà, sobre la roca més alta
que el mar, revoltat pel seu
desconcert,
havia indultat.
Caspar David Friedrich, Der Mönch am Meer (1809)
diumenge, 24 de febrer del 2013
Love me or leave me, merci anyway!
Series primavera,
si no fossis tu.
Si no fossis tu, l'aleteig de porpra morta deixaria
obertes les portes d'un nou paradís. Si no fossis tu, eternes amargors amarades de mel
enganyosa relliscarien per sobre la meva pell... Sense ferir. Si no fossis tu, les petites branques naixents estibades
de saba nova alegrarien, fervoroses, els braços d'una tendra
matinada. Però, si no fossis tu, la vida cremada sota palmeres
il·lusòries no hauria gosat atreure la musa.
Jo no seria,
si no fossis tu.
Blau I, II, III; Joan Miró
Subscriure's a:
Missatges (Atom)